ELS DIMARTS AMB MORRIE
Aquest és un dels llibres que he triat com a lectura de Seminari.
Simplement m’ha encantat. Trobo que és un llibre que amb molta senzillesa explica el curs natural de la vida.
El llibre tracta de que Mitch, l’antic alumne i autor del llibre, visita el seu antic professor de la universitat, Morrie, amb el qual, durant els quatre anys que Micth va estar a la universitat, van crear uns vincles molt íntims. Un cop graduat, Mitch es distancia de la gent que havia estudiat amb ell, i també de Morrie. Passats 17 anys, per coincidències de la vida, Mitch s’assabenta que el seu estimat professor pateix una malaltia que poc a poc el va deixant inhabilitat. És aquí on l’autor decideix reprendre el contacte amb el seu antic professor. Així doncs, cada dimarts es troben a casa d’en Morrie on parlen sobre temes que són importants en la vida, sobre l’amor cap els altres, sobre la mort, sobre la família, sobre les emocions i sentiments, l’envelliment etc. En resum, el tema de les trobades era el Sentit de la Vida. La matèria era l’experiència viscuda.
Llegir aquest llibre m’ha aportat consciència moral sobre molts dels temes que tracten Mitch i Morrie en les seves classes dels dimarts. M’ha fet adonar de la importància de valorar aquelles petites coses que esdevenen les més importants i necessàries per a poder viure. De ser humà i relacionar-me amb els altres. De que les coses materials, al cap i a la fi, no et faran ser més feliç; sinó que l’amor de la família, l’amor dels fills, l’amor d’aquell que t’estima, l’amor en general serà el que realment et farà ser feliç i, en els casos de sentir la mort tan de prop, aquest amor que els amics, la família, els fills sentiran per tu, és el que et mantindrà amb vida i el que farà que vulguis seguir vivint cada instant al màxim. I és que el propi Morrie ho deixa ben clar; “L’amor té una importància suprema. Sense amor, som ocells amb les ales trencades. Estima els altres o mor”.
Un dels aspectes que més m’ha agradat del llibre és les ganes que Morrie tenia de viure tot i saber que la malaltia mica en mica se l’enduia. “Vull viure..!”; amb aquest pensament és com començava cada dia quan es despertava pel matí. Volia viure el dia a dia, de la manera que fos, donant consells a d’altres persones, contestant cartes, rebent visites d’amics, donant l’amor als seus fills i familiars, compartint les classes amb el seu estimat antic alumne..., el que Morrie volia era fer coses per tal de sentir-se viu. “Aprèn a morir, i aprendràs a viure”, i es que quan et fas a la idea que moriràs aleshores ho veus tot molt diferent. Aprens a valorar les petites coses, els petits detalls, una mirada, un somriure, cada moment que passes amb els qui estimes, aprens a estimar de debò als altres... temptejar la mort ens fa més humans, la mort ens humanitza. “No necessites l’últim model de cotxe esportiu, no necessites la casa més gran de totes. La veritat és que no obtens satisfacció d’aquestes coses. ¿Saps què et dóna satisfacció de debò? Oferir als altres el que els pots donar. Dedica’t a estimar els altres, dedica’t a la comunitat que t’envolta, dedica’t a crear alguna cosa que et doni finalitat i sentit.”
Un altre tema que tracten i trobo molt interessant és el de la vellesa. Jo penso que a tothom, en part, ens fa por fer-nos grans. Però envellir no és només decaure, sinó que és créixer intel·lectualment com a persona. No és només la part negativa d’avançar cap a la mort, sinó que també és la part positiva d’avançar en el coneixement de la mort, i viure una vida millor a causa d’això, ja que per aprendre a viure primer s’ha d’aprendre a morir.
També parlen sobre els diners i les coses materials. La riquesa no aporta felicitat ni satisfacció. A la vida donem massa valor i importància a coses que realment no la tenen. I aleshores, això porta a grans desil·lusions a la vida. Les coses materials no es poden substituir per amor o gentilesa o tendresa. Al cap i a la fi, les coses importants com la responsabilitat, l’espiritualitat, la consciència i l’amor són les que realment et fan viure, fins i tot després d’haver marxat.
La veritat és que aquest llibre m’ha aportat un coneixement que fins a les hores no havia adquirit. Estic contenta d’haver triat aquest llibre com a lectura de seminari, ja que des d’un principi no sabia quin escollir, però aleshores el meu pare me’l va recomanar i em va dir que era un dels llibres més bonics que havia llegit. I la veritat és que és cert. Amb les lliçons d’aquest llibre crec que a partir d’ara veuré la vida amb un altre sentit, disfrutant i gaudint de cada moment, valorant per sobre de tot les coses espirituals abans que les materials, saber perdonar els altres i a un mateix, no témer a la vellesa, però sobretot estimar els altres, perquè sinó, tal i com deia Morrie: “Estima els altres o mor”.
Aquest és un dels llibres que he triat com a lectura de Seminari.
Simplement m’ha encantat. Trobo que és un llibre que amb molta senzillesa explica el curs natural de la vida.
El llibre tracta de que Mitch, l’antic alumne i autor del llibre, visita el seu antic professor de la universitat, Morrie, amb el qual, durant els quatre anys que Micth va estar a la universitat, van crear uns vincles molt íntims. Un cop graduat, Mitch es distancia de la gent que havia estudiat amb ell, i també de Morrie. Passats 17 anys, per coincidències de la vida, Mitch s’assabenta que el seu estimat professor pateix una malaltia que poc a poc el va deixant inhabilitat. És aquí on l’autor decideix reprendre el contacte amb el seu antic professor. Així doncs, cada dimarts es troben a casa d’en Morrie on parlen sobre temes que són importants en la vida, sobre l’amor cap els altres, sobre la mort, sobre la família, sobre les emocions i sentiments, l’envelliment etc. En resum, el tema de les trobades era el Sentit de la Vida. La matèria era l’experiència viscuda.
Llegir aquest llibre m’ha aportat consciència moral sobre molts dels temes que tracten Mitch i Morrie en les seves classes dels dimarts. M’ha fet adonar de la importància de valorar aquelles petites coses que esdevenen les més importants i necessàries per a poder viure. De ser humà i relacionar-me amb els altres. De que les coses materials, al cap i a la fi, no et faran ser més feliç; sinó que l’amor de la família, l’amor dels fills, l’amor d’aquell que t’estima, l’amor en general serà el que realment et farà ser feliç i, en els casos de sentir la mort tan de prop, aquest amor que els amics, la família, els fills sentiran per tu, és el que et mantindrà amb vida i el que farà que vulguis seguir vivint cada instant al màxim. I és que el propi Morrie ho deixa ben clar; “L’amor té una importància suprema. Sense amor, som ocells amb les ales trencades. Estima els altres o mor”.
Un dels aspectes que més m’ha agradat del llibre és les ganes que Morrie tenia de viure tot i saber que la malaltia mica en mica se l’enduia. “Vull viure..!”; amb aquest pensament és com començava cada dia quan es despertava pel matí. Volia viure el dia a dia, de la manera que fos, donant consells a d’altres persones, contestant cartes, rebent visites d’amics, donant l’amor als seus fills i familiars, compartint les classes amb el seu estimat antic alumne..., el que Morrie volia era fer coses per tal de sentir-se viu. “Aprèn a morir, i aprendràs a viure”, i es que quan et fas a la idea que moriràs aleshores ho veus tot molt diferent. Aprens a valorar les petites coses, els petits detalls, una mirada, un somriure, cada moment que passes amb els qui estimes, aprens a estimar de debò als altres... temptejar la mort ens fa més humans, la mort ens humanitza. “No necessites l’últim model de cotxe esportiu, no necessites la casa més gran de totes. La veritat és que no obtens satisfacció d’aquestes coses. ¿Saps què et dóna satisfacció de debò? Oferir als altres el que els pots donar. Dedica’t a estimar els altres, dedica’t a la comunitat que t’envolta, dedica’t a crear alguna cosa que et doni finalitat i sentit.”
Un altre tema que tracten i trobo molt interessant és el de la vellesa. Jo penso que a tothom, en part, ens fa por fer-nos grans. Però envellir no és només decaure, sinó que és créixer intel·lectualment com a persona. No és només la part negativa d’avançar cap a la mort, sinó que també és la part positiva d’avançar en el coneixement de la mort, i viure una vida millor a causa d’això, ja que per aprendre a viure primer s’ha d’aprendre a morir.
També parlen sobre els diners i les coses materials. La riquesa no aporta felicitat ni satisfacció. A la vida donem massa valor i importància a coses que realment no la tenen. I aleshores, això porta a grans desil·lusions a la vida. Les coses materials no es poden substituir per amor o gentilesa o tendresa. Al cap i a la fi, les coses importants com la responsabilitat, l’espiritualitat, la consciència i l’amor són les que realment et fan viure, fins i tot després d’haver marxat.
La veritat és que aquest llibre m’ha aportat un coneixement que fins a les hores no havia adquirit. Estic contenta d’haver triat aquest llibre com a lectura de seminari, ja que des d’un principi no sabia quin escollir, però aleshores el meu pare me’l va recomanar i em va dir que era un dels llibres més bonics que havia llegit. I la veritat és que és cert. Amb les lliçons d’aquest llibre crec que a partir d’ara veuré la vida amb un altre sentit, disfrutant i gaudint de cada moment, valorant per sobre de tot les coses espirituals abans que les materials, saber perdonar els altres i a un mateix, no témer a la vellesa, però sobretot estimar els altres, perquè sinó, tal i com deia Morrie: “Estima els altres o mor”.
Fabulós.
ResponElimina