Somriures de Bombay

Com a segona lectura de seminari vaig triar Somriures de Bombay, de Jaume Sanllorente, el qual relata les experiències viscudes durant el viatge que li va canviar la vida.

Com a feina del Seminari vam haver de fer una reflexió sobre el llibre, i la meva va ser aquesta::

SOMRIURES DE BOMBAY

Aquesta és la segona lectura de seminari que he escollit. La lectura en sí m’ha sorprès perquè en un principi em pensava que seria el relat del dia a dia d’en Jaume Sanllorente des de que va arribar a la Índia, i tot el procés per fundar l’ONG a Bombay, però la veritat és que no ha estat així.

En aquest llibre, en Jaume li ha sabut donar un sentit i un amor únic. A través d’ell ha plasmat tots els seus sentiments i emocions que va sentir i que el van empènyer a fundar l’ONG.
Trobo que és un llibre molt emotiu i molt sincer, el qual explica diversos fets molt alarmants i desconcertants, que et fan adonar de com pot haver-hi tanta misèria i tanta desigualtat repartida pel món. De la poca importància i del poc respecte que es tenen alguns humans anvers a altres. De la poca humanitat que tenen uns cap els altres i la utilització d’alguns d’aquests com a simples objectes de treball.

La veritat és que hi ha hagut escenes del llibre que m’han esgarrifat moltíssim, i és que hi ha moments que m’han fet odiar-me a mi mateixa pel fet de pensar lo molt cruel i egoista que pot arribar a ser l’ésser humà pel sol fet de posseir béns materials, que al cap i a la fi no t’aporten la felicitat.
Però també hi ha hagut moments en els quals m’he emocionat al veure l’amor que desprèn en Jaume cap als “seus nens” per tal de fer-los feliços, ja que ell ho va renunciar a tot per tal de poder veure’ls somriure.

Mentre anava llegit el llibre, per estones em venien ganes de deixar de fer tot el que estava fent, desprendre’m d’aquesta rutina i fer alguna cosa totalment diferent; extraordinària, però que m’aportés alegria i felicitat.

El tema principal, en què Jaume Sanllorente li dóna més importància, és l’educació. L’única manera en que veu possible de que aquells nens surtin de la misèria i de l’esclavitud que pateixen és que rebin una educació per tal de que puguin aspirar a un futur i a una professió millor, i puguin abandonar el renom que els denomina com la casta dels “intocables”.

Amb la meva família, deu fer vora d’uns cinc o sis anys, vam apadrinar una nena de l’Índia a través de la Fundació Vicenç Ferrer. En aquell moment ho veia com un simple acte de bona fe, en què feies una petita donació mensual per tal de que tingués de menjar i per viure; però ara veig que no només és per cobrir les necessitats bàsiques d’aquests petits, sinó que aportant una petita quantitat de diners al mes els ajudes a que molts d’ells surtin de la misèria i puguin aspirar cap a un futur professional millor. Els dones com una segona oportunitat de viure la seva vida, ja que molts d’aquests nens que estan en mans de les fundacions, han estat salvats de l’esclavatge, dels abusos, de la misèria, etc.
Així doncs, em sento orgullosa de pensar que gràcies a l’acte de “bona fe” que vam fer anys enrere, hagi donat una nova vida a una nena que segurament podrà a aspirar a una vida molt millor.